Jerry Maguire in the air

Ahir vaig estar mirant Up in the air, del George Clooney. No estava molt convençut de voler veure-la ja que em pensava que seria simplement una pel·lícula sobre la crisi i les seves conseqüències al món empresarial contades per un tauró de les finances. Reconec que estava equivocat. Em va agradar el tema, el fons i el rerefons. La impersonalitat en les relacions personals, la mecanització just-in-time de la vida diària, i la utilització 2.0 per no haver de mirar als ulls són alguns dels exemples que ens mostra el director per fer-nos veure com ha evolucionat la societat i per quins camins anem.

Fa un parell de setmanes, Ceferí Soler ens va fer classe al màster sobre lideratge i conducció d’equips. Quasi al final ens va ficar els 5 primers minuts de Jerry Maguire (del Tom Cruise). No els comentaré ara, tot i que us recomano que mireu aquesta pel.li. Quan vam finalitzar la classe, mentre anàvem sortint, els companys comentàvem què ens havia semblat. Com sempre, diversitat d’opinions. Per una banda, els que defensaven l’ambició i la superació personal per assolir l’èxit: el tot s’hi val. Per l’altra part, els que creien que s’ha de seguir unes normes, uns valors per conviure en la societat, i que això és completament compatible el desenvolupament del sistema. Hi havia qui acusava a les escoles de negocis, per fabricar estereotips. Per suposat, qui acusava a les empreses per la seva voracitat. Moltes opinions per a tan poc temps.

Podria ser un bon tema de debat, i podríem passar-nos hores argumentant sobre les diverses postures que ens trobaríem. Ara bé, personalment, no m’agradaria que se’m valorés per les milles que faig al cap de l’any...